Hola, Emma i Maria. Com us va venir la idea de crear la revista Carpaccio a la xarxa?

Doncs, perquè les possibilitats de treball dins el mon creatiu son molt limitades i varem preferir arriscar-nos i crear el nostre propi espai de treball amb una visió de projecció internacional.

Éreu companyes d’estudis?

No, ens vam conèixer fa anys per Internet, però compartim les mateixes inquietuds artístiques i de concepció de futur. Ara hem estat vivint totes dues cinc mesos a Florència (Itàlia).

I us heu omplert d’art. Quant temps fa que vau crear aquesta publicació?

El dia 4 de març va fer un any que vam posar la web en marxa. I el 14 d'abril farà un any que vam publicar el primer número. La veritat és que ens va més bé del que ens pensàvem: cada setmana rebem més de 50 correus electrònics de gent d'arreu del món que vol col·laborar amb el seu propi art (fotografia, il·lustracions, etc.). Com que volem mantenir un bon nivell de qualitat, no podem publicar totes les imatges que rebem, així que fem una tria de les més bones.

I les persones que no admeteu?

Intentem respondre sempre. En alguna ocasió també els expliquem per què les seves imatges no han estat seleccionades i, fins i tot, hem arribat a donar-los consells. Tot plegat ens porta molta feina.

I com esteu estructurades? Quina dinàmica teniu?

Cada número de la revista s'inspira en un tema diferent: una frase, un poema... Per exemple, al primer número, publicat el 14 d'abril del 2009, vam escollir la frase "Incerta glòria d'un dia d'abril", en record a Shakespeare. Però també a l'escriptor i editor català Joan Sales. A més a més, començàvem a l'abril i amb la incerta glòria d'on arribaria el nostre projecte. Amb la premissa del tema aconseguim que les imatges de tot el número tinguin una certa concordança entre elles.

Altres números han tingut de tema, per exemple, el secret, inspirat en la frase: "Et respecto, Elisa, per mantenir en secret certes coses" (frase d'Sterne que encapçala el llibre Mirall trencat de Mercè Rodoreda; o un dels últims números publicats, que tenia com a lema la "Fe", inspirada en la cançó "Cal que neixin flors a cada instant", de Lluís Llach.

A més de rebre correus electrònics de gent que vol col·laborar, part de la nostra feina és buscar imatges en mostraris (portfolios) i pàgines web personals d'artistes, que puguin concordar amb el tema escollit.

Cada mes, a més, fem entrevistes a il·lustradors, fotògrafs, professors d'art, músics, i no descartem la possibilitat d'entrevistar altra gent relacionada amb el món de l'art: escriptors, poetes, curadors, comissaris, etcètera. Hem fet entrevistes a gent de Madrid, Georgia, Berlin, Barcelona, València, la Bisbal d'Empordà, Argentina, França i Girona, entre d'altres. A tots els entrevistats la Maria els fa un retrat que els regalem.

Hi ha competència dins d'aquest món?

Si, darrerament hi ha una mena de bum, però quan vam començar no hi havia tantes iniciatives com aquesta. Creiem que tenim un avantatge respecte d'altres projectes: som serioses. Publiquem un número cada mes, puntualment el dia 14. Volem donar imatge de responsabilitat i seriositat. Hi ha altres publicacions que no diuen mai quan sortiran, i pot ser que tardin cinc mesos en fer-ho. I d'això la gent se'n cansa.

Quins son els països que més consulten i participen a la vostra pàgina web?

Són diversos. Per exemple, rebem moltes visites i col·laboracions de gent d’Europa (Anglaterra, Espanya, Alemanya, França...), Estats Units, sud-Amèrica, en especial Brasil i Argentina, Geòrgia, Rússia, la Xina i, curiosament, uns pocs d'Àfrica.

Podríem dir que cada país té un estil d’expressió?

Sí. Fins i tot podríem dir que el tracte és diferent. Per exemple, els xinesos són molt educats i agraïts quan els publiquem alguna imatge. Pel que fa a l'estil, hem notat que els francesos tenen un estil de dibuix molt romàntic, els sud-americans hi posen molt de color, els alemanys tenen un toc personalista i, per exemple, als georgians se’ls nota que estan marcats per haver viscut una guerra.

És interessant fins i tot des d’un punt de vista psicològic. He vist algunes imatges de dones que m’han transmès una mena d’angúnia, com si se sentissin maltractades o engabiades.

Sí, algunes imatges de dones expressen una sensació de nul·litat, com de no-existir, de no deixar-se veure. A través de l'art que ens envien es nota que han viscut vides difícils o, fins i tot, de transparència social. Envien autoretrats en què es veuen elles mateixes sense cara, sense personalitat, envoltades d'una boira misteriosa que, si no ens deixa a nosaltres veure la seva cara, tampoc les deixa a elles veure la resta de coses del món. Aquesta és una de les coses amb què més ens agrada treballar: entendre, a través de les imatges contemporànies, tot un món, el món que hi ha darrere dels nostres col·laboradors. I, fins i tot, les relacions que hem pogut establir amb aquestes dones més "invisibles". Ens han arribat a dir que gràcies a la revista han pogut superar la por de donar-se a conèixer, la por de deixar de ser invisibles. En aquest sentit, aquesta feina és molt agraïda i et proporciona molt bones estones.

Com us financeu?

Buff!! Això és difícil, s'ha de tenir també força imaginació. Fins ara, gairebé tot ha estat autofinançat. Intentem fer totes les feines entre nosaltres, d'aquesta manera no hem de contractar a ningú.

Jo -diu la Maria- faig la maquetació de la revista a la xarxa i impresa. En principi, la versió en paper de la revista la donàvem a imprimir a una empresa de Girona, però ens sortia massa car. Ara ho fem mitjançant una pàgina web d'Estats Units en un servei d'impressió sota demanda, és a dir, fa un número determinat de revistes d’acord amb les comandes prèviament sol·licitades.

Però, el nostre objectiu es editar en format paper des d’aquí, des de la Bisbal.

Perfecte!

Ara en constituirem com a empresa editorial. Tenim previst convertir la revista en una publicació de distribució gratuïta per a Catalunya i Espanya a un preu econòmic (cinc euros l'exemplar) a Europa i a la resta del món. Volem repartir gratuïtament la revista a escoles d'art i de disseny, centres d'art contemporani, galeries d'art contemporani i alguns bars i locals afins a la nostra temàtica i filosofia.

Ara mateix rebem alguns petits ingressos en concepte de publicitat a la nostra pàgina, però ens trobem en ple procés de buscar anunciants i patrocinadors per distribuïr la revista gratuitament.

També hem rebut alguns ingressos (90 dòlars!) de vendre la revista a Estats Units. Aquests diners només van servir per pagar el servidor on tenim allotjada la revista.

D'on penseu que us ve la vena artística?

L'Emma diu que la seva mare pinta i als seus pares de sempre els ha interessat la fotografia. Per mi, continua, tot va començar als 16 anys quan vaig agafar la màquina de fotografiar (reflex analògica) dels meus pares, i la vaig estrenar. No em presento gairebé mai a concursos, però l'any passat em va fer gràcia el concurs Dalicatessen i m'hi vaig presentar. Vaig rebre el Premi dels Amics dels Museus Dalí. Als 16 anys, a banda de començar amb la fotografia, també vaig començar a escriure poesia i vaig guanyar el premi Josep Pla per a Joves.

Però el que he estudiat és filosofia. Aquest any acabo la carrera. Com a currículum artístic, et puc dir que m'han entrevistat en revistes digitals d'Estats Units, com per exemple I love that photo.

Carai, i doncs que hi faig jo aquí !?

(Riuen). Com et deia, les meves obres també han estat en revistes digitals com Invisible City, Ohcolourmein, Entopic Group, Blanket Magazine, Revista Chicle i Err-Magazine (impresa amb distribució a Mèxic).

Als teus 16, quin any era?

Era l'any 2003.

La Maria ens explica que va estudiar un grau superior d'il·lustració a l'Escola d'Art i Disseny d'Olot. Ara aprèn molt maquetant la revista Carpaccio Magazine, sent-ne l'editora i, també, la il·lustradora oficial. Fa un retrat de la gent entrevistada a la revista i li regala.

I a l'entrevistadora... també n'hi regalaries un?

Si vols, per què no?! Encantada de fer-te un retrat.

A part de tot això, també treballo en els meus propis projectes. Recentment vaig fer una exposició a Màlaga sobre 13 retrats que vaig fer l'any 2009. Pel que fa a la vena artística, ja des de molt petita, sempre deia a casa “mama, vull ser artista”. Sempre he tingut el referent artístic del meu oncle Pedro Somera, especialista en pintura i gravat. Ell ha estat només un referent purament artístic, sinó també vital. Durant molts anys va tenir-ho molt difícil per poder viure del seu art, però va continuar lluitant i, finalment, ho va aconseguir. Tots aquests anys difícils seus, a mi em donen forces per continuar endavant i pensar que darrere de tot l'esforç que faig hi ha alguna cosa que paga la pena d'aconseguir.

La prova és que si una cosa es vol, s’aconsegueix.

Sí, és una cosa que hem de creure. Si no creus ni en això, no aconseguiràs res. S'ha de tenir el cap clar i pensar que tot és possible i, sobretot, treballar perquè ho sigui. No s'hi val a dir que vols una cosa i no treballar per aconseguir-la. Del que ens hem adonat fent tot això de la revista és que si no treballes, si no t'hi esforces, si no t'hi deixes la pell tu mateix... ningú no ho farà per tu.

També ets del 1986?

No, jo sóc de l'any 1987.

Sou responsables, però considereu que teniu alguna excentricitat?

Bé, la pròpia idea de fer la revista ja va ser una excentricitat prou remarcable. La vam començar en un moment en què no teníem gairebé temps per fer-la. Som excèntriques en el sentit que si ens ve una idea al cap... no hi ha qui ens la tregui, passi el que passi!!

El logotip de Carpaccio Magazine és el dibuix d’una vaca. Com és?

Bé, més que el logotip ha acabat essent una mena de "mascota". Hi ha gent que ens diu: "Hola Muuuuuuu" de broma. Aquest logotip el va dibuixar la Maria com a imatge promocional del primer número. Havíem fet la pàgina de la revista i no teníem res per posar-hi, ja que encara no havíem publicat cap número... així que vam posar la vaca a la web. I com que, a la gent li va agradar, la vam deixar.

Per què el nom de Carpaccio? És per recordar el pintor venecià?

No, va ser una casualitat, estàvem a casa d’una amiga a València i per dinar ens va fer carpaccio de vedella. I 'aquest aliment cru, sense passar per la paella, no n'havíem menjat mai. I hem de reconèixer que és un aliment que "sorprèn". En aquell moment ens va venir al cap el paral·lelisme de pensar que els artistes emergents som també “crus”, en el sentit que s’han de fer o cuinar, i també perquè hi ha moltes varietats de carpaccios (de fruita, verdura, carn, etcètera). D'altra banda, nosaltres sempre tenim molta gana, gana de veritat i gana d’imatges, volem menjar-nos les imatges! De fet, quan publiquem un número, a les pàgines del final sempre hi posem "TENIM GANA" fent una crida a nous col·laboradors perquè envïin les seves imatges.

Fagocitem imatges per oblidar-nos, com dieu a la revista, "d’ aquest món ple de paraules". Us desitjo que pogueu donar una bona empenta als projectes que, indirectament, donen notorietat a la Bisbal. Gràcies, ha estat com fer un tast d’aliments crus i nous per a mi.

Gràcies a tu per donar-nos l'oportunitat d'explicar el nostre projecte a tots els bisbalencs i persones dels pobles veïns que visiten el portal totbisbal. I gràcies a tu també per escoltar-nos durant aquesta estona! Voldríem donar les gràcies al portal per oferir aquest espai a la xarxa i per tota la tasca que està realitzant per mantenir informats als bisbalencs.

---------------

Notes:

La pàgina web de la revista la trobareu a: www.carpacciomagazine.com
Maria Cerezo: www.nuevaprimavera.com
Emma Llensa: www.florssalvatges.net
E-mail: contact@carpacciomagazine.com

Poemes Emma

I

volies trobar-me al camí més estret: entre la ferida i l'errant.

no sé on trobaríem l'eternitat,
potser en el Nom.

a la guerra.

II

hostes del verb: limítrof de l'odissea
encara-per-venir,
esdeveníem merles d'argent: poderoses inhabilitats,
la immobilitat de l'amor ens feia grises;
què fem, diràs, jo et diré, tot, i tu em diràs, com, i jo et diré aquí.